dimecres, 26 d’octubre de 2011

I com es fa això?

A la pregunta que em vaig fer: I com es fa això? Després de molta estona he arribat a la següent conclusió. Hem de trencar amb la por als canvis perquè la rutina no ens deixa avançar.
A la sessió 3 la Silvia ens va proposar escriure una paraula o una frase clau en un flaier escollit a l'atzar. Aquesta havia de resumir els conceptes claus treballats fins ara. En acabar d'escriure vam retornar el flaier a la capsa. Seguidament vam agafar un altre flaier, sense mirar, amb el qual hauríem de treballar. Ens hauria de servir com a inspiració per al nostre blog i com a punt de partida per reflexionar.



Només veure el flaier van sorgir al meu cap un munt d'idees que voltaven sense direcció. No sabia com plasmar-les, però no podia deixar de pensar... ara em passa molt sovint. Què podia taxar? què podia escriure o dibuixar? quines lletres marcar? Què seré capaç de crear???? I de sobte ho vaig veure tot clar. Una caixa!!! Si!!! El nostre cap és una caixa. Una que de vedades està tancada i ens han ensenyat a obrir, per deixar sortir idees, coneixements, emocions... No obstant això, pot ser, no de la millor manera possible. Si no com el sistema marcava.



Ara tu un bon dia deies, no estic d'acord, no m'agrada, jo ho vull provar d'aquesta forma. MEEEEECC. Error!!! No funciona, aquest camí no té sortida. No has après, t'has equivocat, no saps, no vals, has fracassat. Segur? a la vida és també així? Jo crec que no, podem agafar camins molt diferents per arribar a un mateix objectiu. Hem d'intentar tots plegats obrir la nostra caixa i deixar sortir tota la creativitat que tenim dintre i mostrar-la. Ensenyar o millor dit, guiar pels diferents camins. En el dibuix he volgut plasmar com seria l'ensenyança a través de les arts i d'altra banda com està avui dia. En l'escola tots som peces diferents que ens hem d'anar transformat per poder encaixar. On només hi ha un camí o via correcta. Com tots ja sabem la realitat que després ens trobem no té res a veure. Hauríem d'intentar fer tots els petits canvis que estiguessin a les nostres mans. Sense excuses, sense por, sense mandra, amb imaginació, ganes, il·lusió... amb l'esperança de no deixar d'aprendre mai. Volent ser el mestre, no un mestre més, el que deixa una petjada en els seus alumnes, un record positiu que els hi ajudi. Sent nosaltres alumnes i mestres a la vegada. Tenint motivació per aprendre sempre.

1 comentari:

  1. Uala! Quina tortuga!!! Jo vull una pels reis! Al menys aprendre a fer-la

    ResponElimina